Així ho titulava el 23 d'abril de 1996 dins el suplement Com serà el món d'aquí a 20 anys? l'article signat per Bill Ostendorf, i que hi deia (text íntegra mecanografiat per JGR):
Poc després del seu naixement l'any 1893. La fotografia va esdevinir una part apassionant i vital del periodisme, de la història i de l'art. La fascinació que experimentem amb la fotografia no és sorprenent. El fet de fixar un instant en el temps en fa un mitjà realment remarcable.
Per a la gent arreu del món, la paraula Vietnam evoca immediatament una quantitat d'imatges molt iimpactants. Una nena, sense roba i cremada pel napalm; un oficial vietnamita apuntant amb la seva pistola al cap d'un presoner vietcong; un helicòpter solitari en el sostre de l'ambaixada dels EUA evacuant l'últim dels marines nord-americans. No podem recordar seqüències televisives o escenes de pel·lícula o textos sobre Vietnam ni de bon tros tan ràpidament o universalment. Són les imatges silencioses les que es fixen en el nostre psiquisme.
Les imatges silencioses ben conegudes són una de les poques coses que tots compartim amb independència de la nostra nacionalitat, cultura o llenguatge.
Durant els pròxims 20 anys, la imatge i la fotografia digitalitzada podrien canviar aquest panorama.
Tot i que hi ha hagut gran nombre d'avenços que han revolucionat la fotografia -la pel·lícula en color, el format de 35 mm, el desenvolupament del rodet fotogràfic, la fotografia instantània Polaroid i molts altres-, res es pot comparar amb el desenvolupament actual de la fotografia digitalitzada.
Nosaltres ja hem vist alguns dels resultats d'aquesta revolució digital. Les còpies fotogràfiques estan desapareixen ràpidament de les redaccions alhora que els negatius es passen per l'escànner mitjançant sistemes d'edició i publicació electrònics. Fins i tot els fotògrafs amateurs poden ara encarregar les seves còpies en forma d'imatges electròniques en discos CD-ROM o comprar un escànner relativament econòmic per convertir les seves còpies a un format electrònic. Alhora, les fotografies esdevenen un producte d'accés més fàcil i amb una demanda creixent gràcies al desenvolupament paral·lel de l'Internet i d'altres formes de comunicació digital.
Aquest accés a les imatges digitalitzades té tanmateix un cantó negatiu.
Això vol dir que qualsevol pot alterar les fotografies -retocant errors poc importants o creant imatges visuals totalment noves-. Un estudi ja ha descobert que el 80% de les portades als EUA no són en absolut fotografies, sinó compostos visuals: una model fotografiada a Dallas, un fons de Califòrnia i un cotxe fotografiat a Detroit combinats conjuntament en una imatge aparentment real. Els directors artístics defensen aquestes imatges alterades tot dient que les portades de les revistes són publicitat i no periodisme. Això pot ser correcte per a algunes revistes, però no té cabuda en publicacions de notícies i documentals. I, virtualment, totes les revistes han caigut en aquesta nova tecnologia. El National Geographic va alterar una fotografia de les piràmides perquè cabés a la portada.
Una imatge capturada de forma digital té una atmòsfera diferent de la que copsa la pel·lícula. L'espectre de tons i les qualitats de color són bastant diferents, igual que el vídeo televisiu difereix de les imatges més antigues en suport de pel·lícula. Fins ara, la qualitat digital és més baixa que la que s'obté en pel·lícula, però això podria canviar. Les fotografies eventualment seran més econòmiques i més accessibles a tothom. Podré estar assegut a casa meva a Seekonk, Massachusetts, i veure imatges aparegudes a l'AVUI, a El País o al Marca d'ahir. Qualsevol nen tindrà accés a imatges històriques d'arreu del món. Amb tantes imatges disponibles, ¿hi haurà uns elegits que accediran a un estatus memorable?. Els fotògrafs temem una manca de control dels seus drets d'autor. ¿De quina manera poden controlar la utilizació del seu treball si qualsevol pot simplement copiar-ho arreu del món a l'Internet?
Per als fot`grafs de premsa, la fotografia digital implica poder romandre en l'escena on realitzen el seu treball durant més temps. Els fotògrafs de premsa que utilitzen càmeres digitals poden retransmetre ara les seves imatges als diaris des de qualsevol lloc, tal com ho fan els equips de televisió, la qual cosa vol dir que necessiten menys temps de retransmissió o de laboratori.
En els pròxims 20 anys, el lligam entre la fotografia i la llum podria fins i tot trencar-se. Potser farem fotografies amb poca llum o gens, utilitzant una tecnologia similar a l'emprada per instruments militars de visualització nocturna. També puc imaginar la fusió del vídeo amb la imatge fotogràfica silenciosa, en la mesura que la capacitat electrònica i la qualitat de la imatge de les càmeres digitals millori. I un cop les fotografies siguin electròniques, pot faltar molt poc per a la reproducció en tres dimensions utilitzant imatges obtingudes des de diversos angles. Potser, igual que succeeix en els episodis de la sèrie Star Trek, no només conservarem una imatge del nostre besavi, sinó també podrem fer-lo retornar ambuna forma hologràfica completada amb so i moviment. Així, doncs, la capacitat de reviure realment un moment esdevé una possibilitat.
No hi ha dubte que la fotografia es troba en el llindar dels canvis més forts soferts per aquest mitjà en els seus primers 150 anys.
La clau per aconseguir el millor dels dos mons és continuar respectant la imatge en alló que la fa més extraordinària: un instant real en el temps.
Per als fotògrafs amateurs i professionals, això vol dir no utilitzar la tecnologia per plagiar o inventar imatges que no els pertanyen.
Per als periodistes i els redactors en cap, això implica la presa d'una postura clara davant la manipulació fotogràfica. Així, doncs, han d'emprar la nova tecnologia perquè eventualment proporcionarà imatges millors i més immediates als seus lectors. Però no han de sacrificar la seva credibilitat a canvi d'un trucatge barat o d'una composició fàcil d'una imatge.
En un món que canvia tan ràpidament i que està portat pels ordinadors, encara necessitem saber que algunes imatges són reals.
Avui és 10 d'abril de 2009, és a dir, 13 anys després.
El text que acabo de reescriure d'en Bill Ostendorf em recorda moltes coses que han anat passant al llarg d'aquests anys, i en voldria comentar-ne algunes d'elles.
